dimecres, 29 de juliol de 2015

LA PEDAGOGIA DEL RISC

- Això és perillós!
- No facis això que cauràs!
- Aquest tobogan és massa alt per a tu, ves al petit!
- Quan caiguis no ploris perquè no voldré saber res!
Segurament us són ben familiars aquestes exclamacions. Són frases que, amb les nostres millors intencions,  aboquem a sobre dels infants sense adornar-nos del perill en el qual els posem. 

Font: Pinterest




El món és ple de perills i la vida plena d'obstacles. De vegades ens arrisquem i d'altres no. Sembla que els infants vulguin fer-nos la murga arriscant-se en tot moment, provocant-nos amb les seves escalades i salts, preocupant-nos amb la seva activitat que veiem com descontrolada i inconscient... Lluny de fer-nos la murga, s'estan provant a ells mateixos; i més lluny encara, saben que poden fer-ho, perquè alguna cosa dintre seu els diu que estan preparats, que són capaços... sempre i quan la veu, la mirada i el cos de l'adult que els acompanya els digui, confio en tu i sóc aquí pel que necessitis.

Font: Flyghts of Whimsy

Córrer riscos sense perill, crec que és la base. Allò perillós és la inconsciència, la desconeixença de les pròpies capacitats i limitacions. Quan els infants es proven a si mateixos a l'hora d'enfilar-se al sofà (en un primer moment) o de fer foc (quan són més grans), estan valorant i validant les seves pròpies possibilitats, els seus límits, la seva pròpia imatge. Arriscar-se els fa ser més conscients del perill, perquè el risc els dóna informació sobre el moment en el qual estan, què són capaços de fer i què encara no. 

El risc és un aliat, no un enemic.

Font: The Washington Post 
Font: Humble by Nature


Quin és, llavors, el problema?

Els adults tenim por, per això protegim als infants. I sense voler, els transmetem la nostra por. I de cop, no es veuen capaços. Però ells són capaços!

Us convido a veure un apartat del documental Baby Human, on parla del desenvolupament motor. Mostren alguns experiments científics que demostren que, des de ben petits, els infants són conscients del perill i no s'arrisquen si aquella acció la consideren perillosa. Cal tenir en compte, però, que els moments de transició, és a dir, quan comencen a gatejar i quan comencen a caminar, són moments delicats que requereixen una especial atenció al perill, ja que els petits estan adaptant les seves habilitats i capacitats a la nova situació i, per tant, no tenen tanta consciència del perill. 


Són conscients, capaços, hàbils... sempre hi poden haver accidents, per suposat! Però quantes més experiències de risc puguin tenir, més conscients seran de les pròpies habilitats i més es reduiran les possibilitats d'accident. 

Què podem fer per acompanyar el risc?

Els adults han de sentir-se tranquils, segurs... Acompanyar el risc vol dir acceptar el perill i estar disponible i alerta. Hi ha persones més patidores que unes altres. Algú que pateix molt, no està tranquil a l'hora d'acompanyar el risc i, per tant, és preferible que delegui la seva presència en una altra persona.

Acompanyar el risc vol dir conèixer les capacitats dels infants, de cadascun dels infants. Si observem a un nen/a que vol arriscar-se més enllà de les pròpies possibilitats, requerirà un altre tipus d'acompanyament. Risc, sense perill, cal recordar. Un espai segur per a arriscar-se.

Font: Out numbered 3 to 1

Gràcies a aquestes experiències arriscades els infants conqueriran el seu propi cos, coneixeran les seves pròpies capacitats i seran capaços de respectar-se, respectar i fer-se respectar. La conquesta de l'autoconeixement, la conquesta de l'autonomia i de la independència.

Font: Red State
Pàgines d'interès:

5 comentaris:

  1. Amb el teu permís compartirem la teva entrada a la nostra pàgina de facebook. Totalment d'acord amb el què ens exposes.
    Fem que aquest estiu en sigui un exemple !

    ResponElimina
  2. Com és habitual, m'encanta l'entrada. Acompanyar el risc es difícil, no hi ha dubte, però a canvi pot ser molt i molt profitós per als xiquets. Gràcies per les teues paraules :)

    ResponElimina
  3. Ojala esto lo leyesen mas padres,lo comparto y afortunadamente vivo en un ambito que quizas al ser rural ,los padres tienen una actitud mas natural(Yo vengo de ciudad !) pero optamos por acompañar al nene puesto que observandole nos dimos cuenta que el mismo era cauto y dentro de sus posibilidades el iba procediendo a lo de subir a sitios,escalar......),con lo cual en general a los nenes se les permite arriesgar sin peligro como bien dices

    ResponElimina
  4. los miedos muchas veces vienen de los padres y no de los hijos, cuàntas veces he visto a mi hija saltar de altos sitios sin frîo en los ojos, sabiendo que lo iba a conseguir, o subir al manzano cada vez màs arriba, después la satisfacciôn es tal para ella...

    ResponElimina
  5. M'encanta!!! Voldria saber expressar-ho als meus familiars i gent d'aprop que al final diuen que sóc massa 'permissiva'...

    ResponElimina