dimecres, 23 de març del 2011

MADE IN IKEA

Moltes de les joguines comercialitzades són bastant estereotipades i amb excés de elements de plàstic, a més a més de ser realment cares. De nou, a Baby-Deco ens donen grans idees per a confeccionar cuinetes de joguina amb mobles i elements d'Ikea. De ben segur que les joguines dels vostres fills/es seran les més originals i, a més a més, us permetrà mostrar les vostres habilitats manuals.

Heus aquí uns exemples:



AMPOLLES MÀGIQUES

Al blog Baby-Deco he trobat una idea molt divertida per a fer amb els més menuts. Es tracta d'unes ampolles màgiques, fetes amb ampolles de plàstic, aigua i diferents materials (estrelles, purpurina, serpentines...). Us deixo amb algunes imatges.



DE LA DICTADURA DEL LLIBRE DE TEXT, A LA DICTADURA DE L'ORDINADOR

No hi ha res de dolent o de bo intrínsecament en un llibre de text, un ordinador o de fet en qualsevol altre objecte. La nostra valoració subjectiva se centrarà sempre en l’ús que en fem.
L’ordinador ha esdevingut ja una eina quotidiana a les nostres vides, gairebé imprescindible per a moltes tasques. Aviat els llibres digitals seran també una realitat igual de quotidiana i segurament, amb el temps, la informació en paper serà cada cop més escassa. Com ens podem negar a aquesta realitat? No ho fem. Tan sols volem recordar que ‘educar’ és molt més que aprendre a utilitzar qualsevol eina. Ja fa temps que al món educatiu es qüestiona la hiper centralitat del llibre de text a les aules. La psicologia i les neurociències han confirmat el que molts educadors/es ja sabien i portaven a terme als centres: que aprendre és conseqüència de crear connexions neuronals a molts nivells i que això és el resultat d’una vivència integral, del cos, de les emocions, de la ment, i no tan sols d’un procés lingüístic i intel·lectual. Malgrat aquestes investigacions i experiències, actualment el procés d’ensenyament i aprenentatge a la majoria d’escoles continua articulant-se quasi exclusivament a través de la lectura del llibre de text. I en aquest cultiu pedagògic, és molt probable que l’ordinador esdevingui el substitut del llibre de text, és a dir, que passem de la dictadura del llibre de text a la de l’ordinador. Sovint als cursos de formació el professorat ens pregunta, amb una certa frustració, per què els seus alumnes no recorden ni són capaços de posar en pràctica gairebé res del que es treballa a l’aula. La
resposta torna a estar en la psicologia i les neurociències. Perquè un nen/a petit/a bàsicament no aprèn temes abstractes a través del llenguatge escrit, sinó a través de la seva implicació en una vivència.
F. Tonucci ha publicat diversos llibres en què recull en dibuixos la mirada de l’infant. En un d’aquests dibuixos es pot veure una mestra mostrant un gràfic d’un arbre, assenyalant amb un punter les parts d’aquest: les arrels, el tronc, la capçada, les branques, etc. Tot l’alumnat està assegut mirant la mestra. La gràcia de la vinyeta és que pocs metres més enllà tots ells estan envoltats per un frondós bosc d’arbres, ignorats. Aprendre a través del llibre de text és un acte merament mental, intel·lectual, però el pensament d’un nen/a no és fonamentalment així, sinó que és un pensament concret, que es construeix a través de tocar, de fer, d’observar, d’implicar-se emocionalment, en definitiva, a través d’una vivència integral amb objectes concrets. Aquesta és la naturalesa de la infància! L’ordinador, per sí mateix, no pot proporcionar aquesta vivència. És una eina més, que caldrà utilitzar a favor de l’aprenentatge i del creixement, però no és una finalitat en sí mateixa, ni ha de ser l’element central del procés educatiu. En cas contrari, com sembla ser la tendència actual, l’aprenentatge tornarà a ser un procés únicament mental que exclourà un gran nombre de nens i nenes amb capacitats diferents i alhora desviarà l’atenció del veritable objectiu de l’educació: acompanyar el desenvolupament de totes les capacitats i les dimensions de la persona.

divendres, 11 de març del 2011

CONTE... UNA FLOR VERMELLA AMB LA TIJA VERDA

Al blog de l'escola Joan Coromines he trobat un conte per a reflexionar:


La Maria era una nena amb molta il·lusió que anava a l’escola. Un matí la mestra va dir: Avui farem un dibuix.
- Que bé! -va pensar ella, ja que li agradava dibuixar. Amb molt d’entusiasme va agafar la seva caixa de colors i va començar a dibuixar.
Però la mestra va dir:- Espereu-vos!, no comenceu fins que no us digui què heu de fer. Bé, ara dibuixarem les flors d’un jardí.
La Maria va començar a fer flors de color rosa, lila i blau.
En aquell moment es va sentir que la mestra deia:- Espereu-vos, jo us ensenyaré com heu de fer les flors. Així, dibuixeu una flor vermella amb la tija verda. Després va afegir:- Ara sí que ja podeu començar.
La nena va mirar la flor de la mestra, va mirar la seva, li va agradar més la seva però, sense dir res, va guardar el seu paper i va intentar copiar la flor de la pissarra: era vermella amb la tija verda.
Un altre dia la mestra va dir:- Avui farem una redacció.
- Que bé- va pensar la Maria- així podré escriure a les estrelles.
Però de cop, va sentir que la mestra deia:- Espereu-vos, jo us diré què heu d’escriure! El tema serà: “les vacances”.
La Maria es va preguntar: – Per què sempre hem d’escriure sobre el mateix tema? Però va, posaré que a l’estiu les estrelles surten més tard. El seu pensament va ser interromput per la veu de la mestra:
- Espereu-vos, jo us diré què heu de posar. Apunteu: Lloc d’estiueig (muntanya o platja), amb qui (pares o amics), quin mitjà de transport vau utilitzar (aeri, marítim o terrestre), què vau fer, com us ho vau passar, quants dies van ser, quan vau marxar i quan vau tornar… Ho heu entès?, doncs ja podeu començar.
La Maria es va posar molt trista perquè amb aquesta pauta no hi havia lloc per les estrelles i no podia manifestar com les admirava. Però resignada, va agafar el llapis i va començar a contestar, un per un i de forma ordenada, tots els aspectes que la mestra els havia estipulat. Així, la nena va comprendre que era més important fer el que deia la mestra que no el que ella volia.
Però passat un temps, la família de la Maria, va canviar de població, i per tant, també d’escola. Un dels primers dies de classe, la mestra va dir:- Avui farem un dibuix.
La Maria es va quedar molt tranquil·la esperant que la mestra els digués com havien de fer-ho. Quan la mestra va adonar-se que la Maria no feia res se li acostà i li digué:- Per què no treballes? Que no t’agrada dibuixar?
- Sí, -va respondre- però estic esperant que vostè em digui com ho he de fer.
- Com tu vulguis – li va respondre la mestra.- I amb quins colors?- Amb els que més t’agradin.
- No ho entenc, – va pensar la Maria, i va començar a fer una flor vermella amb la tija verda.
Helen Buckley

XELL (Xarxa d'Educació Lliure)


La Xell és una xarxa de persones a favor d’una mirada respectuosa envers les necessitats vitals de la infància.
Per a aquesta associació educar no significa instruir, ni tan sols ensenyar, sinó més aviat cuidar i acompanyar els processos de vida dels infants i les seves famílies.

La Xell té dos grans objectius:

  • Ajudar els nous projectes d’educació lliure i facilitar l’intercanvi entre els que ja funcionen.
  • Difondre, des de la proximitat, aquesta mirada respectuosa envers la infància.

A la seva pàgina web es poden trobar referències sobre escoles lliures que hi ha a Catalunya:








dimecres, 9 de març del 2011

CÀSTIGS FÍSICS!?!?!?!?!?

He trobat diverses fonts on es parla de l'article publicat a la pàgina web de Dodot, escrit per la Doctora Suzanne Dixon, en el qual s'explica (amb molt de detall) com aplicar el càstig físic als infants. 

Al cap d'un temps, Dodot va disculpar-se i va retirar l'article, però no sense haver rebut centenars de trucades i correus electrònics de gent indignada. Cal destacar que, el maltractament infantil, des de l'any 2005, a Espanya està considerat com un delicte penal.

Afegeixo el contingut de l'article a continuació. Crec que és important i necessari llegir-lo i analitzar-lo per reflexionar sobre tot plegat. On s'ha quedat l'evolució de l'ésser humà?

Sin lugar a dudas, el tema más debatido entre padres y médicos es si los castigos físicos como los cachetes debieran o no formar parte de la educación de los niños, el dilema de pegar o no pegar. Todos consideran que la disciplina es importante, pero no todos concuerdan en las formas en que ésta debe aplicarse.
 En 1996, tras varios años de investigaciones y debates, la American Academy of Pediatrics (Academia Estadounidense de Pediatría) emitió una declaración de consenso acerca de los castigos físicos, cuyos puntos principales mencionamos a continuación.
 Pegar, una de las formas de aplicar castigo físico, se define como:

•Castigo físico que es no perjudicial.

•Su objetivo es modificar el comportamiento.

•Se aplica con la palma de la mano en los brazos, las piernas o las nalgas del niño.

Aunque ningún estudio a largo plazo ha mostrado la efectividad de los cachetes, tampoco existe ninguno que haya demostrado que este tipo de castigo cause efectos importantes a largo plazo.
Otro tema muy distinto son los castigos físicos infantiles que van más allá de estos límites, como por ejemplo, golpear con objetos, dar bofetadas en otras partes del cuerpo (como la cabeza o el rostro), causar heridas o combinar los castigos físicos con la rabia descontrolada.

Dicho tipo de castigo no modifica el comportamiento en forma permanente y se asocia con efectos negativos a largo plazo, tales como aumento de la agresividad, baja de la autoestima y problemas para relacionarse con el resto de las personas. Este tipo de castigo corporal se debe evitar.

•Los cachetes no deberían ser la manera principal para aplicar disciplina a ningún niño. Si queremos lograr que un niño se comporte, existen métodos mejores, cuyos efectos son más duraderos y de menor riesgo.

•No es recomendable pegar a bebés ni a niños menores de 2 años, ya que el riesgo de causar heridas y de que el castigo se intensifique es mayor para este grupo de edad.

•Si el encargado de cuidar al niño siente que pierde el control, no es aconsejable que golpee al niño ya que en esas circunstancias, el peligro de causar daños físicos y psicológicos es mucho mayor.

•Los castigos físicos en niños mayores y adolescentes no son efectivos y se les asocia a conductas agresivas y muchas otras formas de disfunción del comportamiento en etapas posteriores de la vida.

•Si los padres sienten que pegan "constantemente" a su hijo, deberían retractarse y ver si pueden actuar de forma distinta. Por lo general, existen muchas formas que pueden ayudarnos a mejorar las cosas. Disciplinar significa enseñar, pero la enseñanza o el aprendizaje no pueden llevarse a cabo si los niños siempre escuchan la palabra "No". Los padres que pegan mucho generalmente sienten que pierden el control y no logran imponer disciplina de forma eficaz. Además, es posible que uno de los padres le esté exigiendo demasiado a su hijo, que éste se sienta muy herido o frustrado o que la situación empeore antes de que uno de los padres decida hacer algo al respecto.

•Hoy en día, a todos nos preocupa la agresividad que existe en nuestra sociedad, la cual está siempre presente y a la cual nuestros hijos están expuestos de forma constante y abrumadora. Actualmente, el castigo físico tiene un significado distinto al que tenía hace un par de generaciones.

•No es bueno enseñar a un niño que los problemas se resuelven mediante conductas agresivas, una lección que lamentablemente corren el riesgo de aprender a través de los medios de comunicación.

•Si crees que debe pegar a un niño para que se comporte, al menos reserva ese castigo para las situaciones en que deseas lograr un impacto inmediato en él y mostrarle que esa conducta no sólo está prohibida, sino que también es peligrosa. Un ejemplo sería que el niño corra hacia una calle o encienda una cocina.

•Por lo general, el castigo físico asusta y enoja al niño y resulta muy molesto para la mayoría de los padres. Estas riñas dejan cicatrices, por lo tanto, es importante que pienses bien antes de golpear a tu hijo para ver si realmente vale la pena hacerlo.

•La información es clara con respecto a muchos puntos: golpear a niños mayores, golpear con objetos, golpear la cabeza, el rostro o el vientre, causar heridas o cicatrices permanentes, son acciones que producen daños que promueven la agresividad, los problemas de comportamiento y el resentimiento en el futuro.

Cualquiera que sea tu decisión con respecto a pegar, asegúrate de que todos los miembros de la familia y la niñera estén de acuerdo en la forma en que aplicarán la disciplina. Las contradicciones perjudicarán los planes mejor elaborados. Ten por seguro que los niños que perciben que hay diferencias de opinión van a causar una pelea entre sus padres o recurrirán a la abuela para que los proteja. Un niño que no conoce límites, que no está seguro de las consecuencias de sus actos o que cree que la disciplina es negociable, es un niño ansioso e infeliz. Juntaos y discutid este tema. Un plan de disciplina elaborado en conjunto es conveniente para todos.

Artículo realizado por la Dra. Suzanne Dixon
 
Perquè hem de tenir en compte que tot el que els infants visquin o vegin, ho acabaran reproduint:



A "El blog alternativo" he trobat alguns articles d'interés sobre el tema, podeu veure'ls fent clic al títol:

ADORA SVITAK

Adora Svitak és una nena de dotze anys que publica llibres, fa xerrades i conferències i incentiva als altres a llegir, escriure i gaudir de la paraula.

Al vídeo que hi ha a continuació trobareu la manera de veure el món d'Adora qui explica que cal escoltar als infants i deixar-los fer, tot recolzant les seves accions. Continua dient que si no es fa això, l'única cosa que els adults deixarem d'herència seran problemes.
Al vídeo hi ha l'opció de posar subtítols en l'idioma que es vulgui, fent clic a la pestanya inferior "view subtitles".

dilluns, 7 de març del 2011

MUBA - IL MUSEO DEI BAMBINI

Els museus per a infants són institucions que ofereixen exposicions i programes per a estimular l'aprenentatge informal i les experiències dels infants. En contrast amb els museus tradicionals, els museus per a infants tenen exposicions interactives que estan disenyades per a ser manipulades. La majoria dels museus per a infants són organitzacions sense finalitat de lucre i estan dirigits per voluntaris.

A Itàlia tenim l'exemple de MUBA (Museo dei Bambini) que es va fundar l'any 1995 a Milà amb l'objectiu de desenvolupar i difondre l'educació informal. D'acord amb el mètode pedagògic dels museus per a infants, el MUBA promou una cultura innovadora per a la infància, que posin als infants al cor de l'experiència.

El projecte va destinat a infants de 3 a 12 anys, però també a les famílies i educadors/es. A continuació podeu veure alguns vídeos de les activitats que es realitzen al MUBA.

INFANTS, ART, CULTURA I CREATIVITAT



PROHIBIT NO TOCAR

dijous, 3 de març del 2011

FRANCESCO TONUCCI

Francesco Tonucci va néixer a Fano (Itàlia), el 1941. És mestre i pedagog. Als 28 anys va rebre la seva primera distinció en aquest camp i va començar a satiritzar la realitat de l'escola sota el pseudònim de "Frato".
L'interès de les seves investigacions se centra en el desenvolupament cognitiu dels infants, els pensament infantil i el seu comportament i relació entre la cognició dels nens i nenes i la metodologia educacional. 
L'any 1991 va desenvolupar al seu poble el projecte "La Ciutat dels Infants", considerant una nova forma de concebre la ciutat, amb els infants com a punt de referència. El projecte va tenir un gran èxit, extenent-se a diferents punts del món. 
Entre les seves obres, es destaquen: "Por una escuela alternativa", "Con ojos de niño", "Niño que nace", "Cómo ser niño", "La Ciudad de los Niños", "¿Enseñar o aprender?" i "Con ojos de maestro".

"Els nens aprenen molt més jugant que estudiant, fent que mirant. El joc que fan sols sense el control dels adults és la forma cultural més alta que toca un nen. Els nens que han pogut jugar bé i durant molt de temps seran adults millors "
"El joc dóna recursos per a la vida. Totes les crisis de la joventut es gesten en la primera infància "
"Avui educar significa demanar als nens que deixin de comportar-se com nens i ho facin com a adults "
"Els petits passen els seus dies davant adults instructors, els és difícil fer coses rares. Així es va alimentant una necessitat de risc acumulada que expressarà amb la seva primera moto i en les sortides nocturnes "
"Els petits no volen estar reclosos a la seva habitació per jugar, ni en ludoteques, ni en tots aquests espais que construïm perquè estiguin controlats. El que fa un nen controlat per un adult és diferent del que fa sol. Els nens necessiten espais on, dins de un clima de control social, ells puguin fan el que vulguin: trepitjar la gespa, pujar als arbres i jugar amb les sargantanes "  
Francesco Tonucci 












ENTREVISTA AMB CLAUDIO NARANJO - EL PERIÒDICO 21-11-2007

Entrevista publicada al Periódico de Catalunya el dia 21 de novembre de 2007 i realitzada a Claudio Naranjo, psiquitra xilè.

El niño sabio


Claudio Naranjo (Valparaíso, 1932) es un sabio de rostro algodonoso y polar. Tal vez se dejó barba para disimular su ojos de niño, y sus dientes. Lleva unos zapatos inquietantes, raro cruce de zueco agujereado y chancla. Afirma que los conflictos mundiales no se solucionan con conferencias internacionales de políticos, sino cambiando la educación. La esperanza: nuestros hijos. Para Naranjo, la felicidad es el equilibrio entre el pensar, el sentir y el querer. Y realizar el potencial de nuestro ser.


Dice que el sistema educativo solo sirve para mantener la sociedad actual. ¿Cómo podemos cambiar el mundo con la educación?
La educación tendría que pasar de ser un órgano reproductor de la sociedad que tenemos a ser un órgano de fomento de la evolución. Habría que dejar de usar la educación como sistema de adoctrinamiento o de reclutamiento para esa sociedad. Hay un elemento despótico: se usa la escuela para domesticar. Tendríamos que usar la educación para formar seres completos.

¿Y qué es un ser completo?
La educación actual solo se ocupa de la mente racional, práctica, instrumental, como si fuéramos solo eso. Se crean seres egoístas y prácticos que no tienen una dimensión del goce de la vida. No parece legítimo educar para la felicidad. Si se calculara el precio de la infelicidad que se crea, se vería lo antieconómica que es nuestra educación. Crea gente infeliz, que desarrolla neurosis y enfermedades psicosomáticas, que no funciona bien en el trabajo.

Usted no está a favor de las notas.
El sistema de aprendizaje basado en notas viene a decir que hay que aprender para comerse la zanahoria. Las cosas verdaderas se aprenden por amor a aprender, por amor a la verdad, por deseo de saber. Los niños tienen gran curiosidad, pero se les va matando esa curiosidad cuando se les obliga a repetir cosas aprendidas. Sobre su pregunta anterior, un ser completo no es solo un ser inteligente; también es amoroso y tiene una sabiduría instintiva. Esta sabiduría es sagrada para las culturas chamánicas, que tenían mucho contacto con el animal interior. El alma es como un animal.

¿Los maestros tienen que estimular al animal interior?
Sí.

¿Sabe cómo?
Enseñando con una actitud amorosa. No siendo explotadores disfrazados de buenos maestros.

¿Explotadores?
Le roban al niño muchas horas de su vida durante muchos años de escuela. Lo mantienen en una incubadora, inmóvil en la clase aprendiendo estupideces que poco le van a servir para la vida. La verdad no se aprende en libros que hablan de lo que dicen otros libros. Eso es un conocimiento muerto. No hay prueba científica de que la educación de ahora sirva para el desarrollo de las personas. Por suerte, los niños tienen el buen instinto y sentido que les dice: "Esto no va conmigo, no responde a mi situación existencial".

Y, además, está el ego. Se nos educa para cultivar el ego.
El ego es una prisión. Una mente chica. Un tejido de emociones destructivas y carenciales. Por eso, la envidia, el orgullo, son lo que mueve a la mayoría durante la mayor parte de su vida. Hay que conocer al ego para no ser su esclavo.

¿Cómo es su ego?
Es un buen burrito de carga. Lo uso para mis tareas.

Según usted, ¿cuál es el mayor problema del mundo?
El virus del lenguaje. Se mira todo a través de un exceso de juicios. No vivimos de forma natural, sino a tra- vés de conceptos intermedios, de lo que debería ser y cómo debería ser. Y el dinero. Hoy en día, lo único grande es el dinero. Es como si la gente estuviera loca por el dinero. Como decía Antonio Machado, solo un necio confunde valor y precio.

¿Qué es lo real?
La experiencia vivida. Pero la experiencia humana es como la cebolla. Hay cosas profundas y superficiales, incluso en el mundo emocional. Para un místico, lo real es el meollo de la conciencia. El ser es lo real. Y la gente no tiene esa experiencia del ser. La gente busca el ser generalmente donde no está: en el placer, en la intensidad, en tener. Casi toda su vida es un sentido de déficit, porque no saben que existen. Una persona que ha llegado a sí misma es la que ha llegado a saber que es.

Usted lo descubrió en el desierto.
Fue la sala de partos. El comienzo de una nueva vida. Yo era un buscador sediento, me había acercado a muchos maestros, pero no había metido la cabeza en el cielo, excepto con algunas experiencias psicodélicas. En el desierto empezó la posibilidad de encontrar una conciencia contemplativa, de entrar en contacto con lo divino, se le llame como se le llame, porque yo no simpatizo con los que hablan de Dios.

Dios no está de moda.
Y con razón, porque se ha usado su nombre más que en vano. El nombre de Dios lo han usado mucho los bandidos.

Y usted ¿qué quiere ser cuando sea mayor?
Yo ya llegué al cielo, y lo perdí. Me gustaría terminar de volver a la tierra. Sembrar aquí, en la tierra, lo que encontré en el cielo. Yo estoy creciendo, estoy en desarrollo. Por ejemplo, cada vez hablo con más fluidez. También me gustaría tener el corazón más grande, servir más a los otros y estar al servicio de lo que la vida me diga.

Gaspar Hernández