Des de ben petita he vist les cues i sales d'espera com a moments privilegiats per aturar-me i observar tot el que passa al meu voltant: l'actitud de la gent, les seves expressions, la seva expressivitat corporal, les accions que realitzen... però fins i tot per a fixar-me en petites coses, detalls que algú ha tingut cura de pensar i de col·locar, però que, sovint, passen desapercebuts a la mirada, poc atenta, d'una societat que camina més ràpid que el propi temps i que no s'atura a contemplar coses tan simples com el dibuix d'una rajola, el mural pintat a la paret, la disposició dels pamflets publicitaris, el número d'avisos que hi ha penjats...
Avui, a la consulta del metge, he tingut l'oportunitat d'observar una acció que no m'ha deixat indiferent.
Una mare esperava, igual que jo, el seu torn. Acompanyada d'un nen d'uns dos anys i un nadó de mesos. L'infant més gran jugava pel passadís amb el seu cotxe, fent-lo rodar amunt i avall, per les parets, les cadires... Durant el seu joc, la mare ha agafat en braços al petit i ha començat a jugar amb ell. El gran, ha caigut a terra i ha començat a plorar. La mare, sense deixar al petit, ha agafat, com ha pogut, al nen de terra i li ha anat donant indicacions perquè es mogués, de manera que pogués veure on s'havia fet mal. L'infant, ha començat a plorar amb més força, donant senyals clares de que no volia compartir aquell moment amb el petit, que volia tota l'atenció de la mare cap a ell i, per què no, seure a la seva falda, com el seu germanet.
Finalment, la mare ha deixat al nadó al cotxet. El gran, amb molta ràbia ha agafat el seu cotxe i ha picat al cap al seu germà. Segurament el cop ha estat comparable amb l'odi que en aquell moment sentia per ell. La mare, enfadada per l'actitud del seu fill, l'ha assegut a una cadira, davant d'ella mentre deia "¡ahora te vas a la silla y a pensar!". Acte seguit hem tingut un acompanyament sonor de crits i plors, per part dels dos petits; i del conseqüent nerviosisme d'una mare a qui tothom mira.
No pretenc criticar i jutjar l'acció, de fet, no hi ha maneres de fer bones ni dolentes, simplement són diferents. La intenció d'aquesta entrada és posar-me a la pell del "nen gran" d'aquesta història, dels seus sentiments, la seva frustració i les seves necessitats. És ben sabut que quan neix un germà petit hi ha una adaptació bastant costosa per part dels "grans". Passa de ser el rei de la casa a convertir-se en el "Germà Gran" amb totes les responsabilitats que això comporta. Els nens/es es passen 9 mesos escoltant que serà el "Germà Gran", que ha de cuidar al germanet/a, que haurà d'ajudar més als pares... Segurament, en aquests moments, per la ment dels infants passen muntanyes de pensaments fantàstics de germanets amb els quals poden jugar i passar-s'ho bé, de "Germans Grans" que controlen totes les situacions... I de sobte, es troben amb una criatura petita que només fa que dormir, plorar, menjar i fer caca. I per acabar-ho d'arrodonir el pare i la mare passen més estona amb el petit, que amb ell/a; i si a sobre fa coses per intentar cridar la seva atenció el renyen i/o el castiguen. De ben segur que la intenció del "Germà Gran" no és fer enfadar a la mare ni al pare, potser, simplement, vol afiançar la seva autoestima, el reconeixement per part de la família, assegurar-se que no l'oblidaran i que continuen estimant-lo tant com abans (o més! Ja que tenim el plus extra de "Germà Gran", tot i que ara amb la crisi...). Bé, continuant amb el tema. Arribarà un moment, potser, en què els "Germans Grans" descobriran que l'única manera de captar la mirada de l'adult ("única" entesa pels infants, ja que de ben segur que les famílies no els abandonen, tal i com pensen els petits/es) és fer coses que els grans no deixen fer i, d'aquesta manera, tot i que sigui renyant-los, tindran tota l'atenció del pare i de la mare, que tant necessiten en aquell moment de perplexitat, confusió i adaptació (enteneu ara per què, a vegades, quan es crida l'atenció a un nen/a, se li dibuixa un mig somriure als llavis...?).
De ben segur que el "Germà Gran" de la història de la consulta del metge anava encaminat per aquí. Però la resposta que ha rebut ha estat el càstig, amb tota la bona intenció d'una mare que vol educar al seu fill en el respecte cap al seu germà i que vol fer-li adonar-se que la seva actitud no ha estat la més adequada. Ja he dedicat una entrada als càstigs fa poc, recordem que el càstig és viscut pels infants com un rebuig, com una (per què no dir-ho) marginació social, ja que se'ls fa fora del grup en el qual viu i hi habita. Potser aquestes paraules queden massa grans, però només ha calgut veure la reacció del nen davant d'això per adonar-nos que s'ha sentit totalment exclòs.
Per acabar amb aquesta entrada vull iniciar un debat. Què haguéssiu fet vosaltres davant d'aquesta situació?
