diumenge, 23 de novembre del 2014

PRE-ESCRIPTURA, PRE-LECTURA, PRE-ESCOLAR... PRE-OCUPACIÓ!!

El prefix "pre-" vol dir "abans de...". El terme pre-escolar ja està caducat, però no obstant es continua utilitzant. Què vol dir "pre-escolar"? Que els infants abans d'anar a l'escola són pre-infants? Actualment, a Catalunya, diem "Educació Infantil", terme que va sorgir a partir de la LOGSE (1990). Mentre que l'educació Pre-escolar o el Parvulari perseguia la socialització dels infants, acostumar-los a horaris i normes, educar els seus sentits, preparar-lo per a aprenentatges propis de l'educació formal (lectura, escriptura...)... l'Educació Infantil té la finalitat de "contribuir al desenvolupament físic, afectiu, social i intel·lectual dels infants" (LOE Art. 12.2). Tot que el Parvulari no existeix, continuem referint-nos a P3, P4 i P5 (pàrvuls, 3 anys; pàrvuls, 4 anys i pàrvuls, 5 anys). Una altra incongruencia més del sistema d'educació anacrònic en el que vivim. 

No obstant, aquesta entrada està més encaminada a fer una reflexió sobre els processos de pre-escriptura i pre-lectura, que tant preocupen a mestres i famílies. Mentre que a Catalunya estem preocupats per quan començaran a llegir i escriure els nostres nens i mirem a l'escola del costat per veure el nivell que tenen; a Finlàndia no aprenen a llegir ni a escriure fins als 7 anys. Prepararé una entrada sobre l'adquisició de l'escriptura i els procesos neuropsicològics que hi intervenen. Mentrestant vull recordar la meravellosa feina que va fer la doctora Maria Montessori per a la innovació en l'educació. D'entre les seves àrees, destaco la Vida pràctica com a protagonista d'aquest post. 

Les propostes i activitats de Vida Pràctica tenen l'objectiu d'ajudar a l'infant a ser més autònom i independent. Són activitats que tenen a veure amb tenir cura de l'entorn, de sí mateix... Transvassaments, neteja d'objectes personals... Però més enllà d'introduir als infants en la "vida pràctica", també tenen un rerefons que ajuda al desenvolupament de la coordinació viso-motriu. Considero que són els millors exercicis de "pre-escriptura" i "pre-lectura" que poden fer els infants. 

Vegem uns exemples típics de pre-escriptura a l'escola (també anomenada "grafomotricitat" en un intent de suavitzar el concepte, però fent exactament el mateix):




Segons alguns mestres, als infants els agrada els dibuixos i els són unes fitxes molt motivadores i divertides. No dubto pas que als infants els agradin, però sí que dubto de la seva utilitat. Realment, no entenc per què es fan servir; sobretot les primeres fitxes, que es realitzen amb infants de 3 anys (o més petits, inclús), els quals no tenen força suficient per agafar el llapis correctament i que dibuixen i realitzen traços pel simple plaer del moviment, sense cap intencionalitat, com se'ls demana en aquestes feines. Per tant, van en contra del seu propi desenvolupament i evolució.

Maria Montessori proposa tota una sèrie d'activitats que serveixen per a les mateixes finalitats però sent més significatives i manipulatives.


Les propostes es presenten en safates. Cada safata proposa una activitat: transvassament de sòlids, de líquids, amb instruments (pinces, pipetes, culleres...)... En principi estan pensades perquè els infants les realitzin de forma individual, però si algun infant mostra interès en fer-ho acompanyat, no hi trobo l'inconvenient. Cal procurar que hi hagi suficients safates perquè tots els infants puguin tenir-ne una. I intentar que els materials i propostes vagin variant i canviant en funció de les necessitats i interessos dels infants. 




Característiques d'aquestes activitats:
  • Coordinació viso-motriu. En un primer moment els transvassaments es realitzen d'un recipient a un altre, sense eines. La introducció d'instruments pel trapàs seria com el llapis que fem servir per escriure.
  • Direccionalitat: si us fixeu, els transvassaments es realizen d'esquerra a dreta, seguint la direccionalitat de la lectura i escriptura.
  • Manipulació: són activitats completament vivencials amb estris quotidians. Els materials que es fan servir per a transvassar són diversos i poden ser tant líquids com sòlids (cotó fluix, arròs, llenties, cigrons, blat de moro...). 
  • Material: els materials són quotidians, com ja s'ha comentat. Sovint es fa servir materials com el vidre, metall, fusta... el més propers a la realitat possible. 
  • Organització: es tracta d'una proposta amb un ordre molt intuitiu i sensible. És molt fàcil pels infants utilitzar-lo i tornar-lo a guardar de la mateixa manera. 
  • Autonomia: els infants poden realitzar aquestes activitats amb total autonomia, sense dependre de l'adult. 

També hi ha altres propostes que s'organitzen també en safates:

Capsa amb models per a retallar

Recerca de parelles i doblegar mitjons.

Netejar una cargolina amb diferents elements (esponges, raspalls...).

Agrupació de cada clau amb el seu cadenat, amb la correponent activitat d'obrir-lo i tancar-lo.

Estendre la roba. També es pot fer amb la roba de les nines.

Col·locar les piles a una llanterna.

Relacionar cada tapa amb el seu pot i el treball d'obrir-los i tancar-los.

També són activitats de la vida pràctica tenir cura i regar les plantes, netejar l'aula, doblegar tovallons... Són, per tant, activitats relacionades amb la vida quotidiana dels infants. Ells i elles sempre mostren un gran interès per tot allò que fan els adults i volen imitar-nos en tot. Així que les propostes de vida pràctica Montessori els ofereix una possibilitat d'imitar-nos, fent coses reals, en situacions reals. 

Sense ser gran experta del mètode Montessori, he fet la meva pròpia interpretació i úsos pràctics d'aquestes activitats a l'aula ordinària. 

Si bé defenso i admiro el treball de Montessori, també he d'admetre que tot mètode o pedagogia necessàriament ha d'estar contextualitzada. Aquest, en concret, sorgeix a principis del segle XX i persegueix uns ideals perfectes per a la societat del moment. Considero que, actualment, les doctrines metòdiques comencen a allunyar-se de les veritables necessitats dels infants. Així doncs, el mètode com a tal, amb les seves fases i els seus adults com a "guies" no són reals en el context i el moment històric en què vivim. Adjunto un vídeo on, a més de mostrar a trets generals l'àrea de vida pràctica, també es pot veure un exemple de "metodisme", en un moment on apareix una nena doblegant uns tovallons:


I alguns exemples més:


DEURES A CASA, SI O NO?

Fa molt de temps que el tema dels deures escolars són un tema de discussió. En la polèmica he pogut sentir els dos bàndols:

Estic cansada de no tenir una tarda lliure o un cap de setmana. La meva filla, quan arriba a casa, pot passar-se fins a quatre hores fent deures i/o estudiant; i els caps de setmana passa el mateix. Això sense comptar les hores de reforç que ha de fer perquè el professor no explica dos vegades les activitats. 

No sé què passa aquest curs, que el meu fill gairebé no porta deures a casa. Amb el bon nivell que tenien el curs passat, aquest ho perdran tot. Aniré a parlar amb la mestra perquè això no pot continuar així. 

Más vídeos en Antena3


Indagant més informació m'he topat amb molts mitjans de comunicació que, arrel de la vaga contra els deures de la nostra veïna França, han continuat generant polèmica i presentant diferents argumentacions a favor o en contra dels deures. Segurament, una de les declaracions que més m'ha cridat l'atenció ha estat la del President de la "Confederación Católica de Padres de Familia y Padres de Alumnos", qui, al diari 20 minutos expressa: "L'estudi és un treball que porta un esforç i cal distingir entre entendre la lliçó i aprendre la lliçó, una cosa que cal fer a casa i amb esforç" (anar a la font). Sota el paradigma de competències que defensa l'actual llei educativa, aquest comentari és totalment anacrònic. La concepció d'entendre i aprendre lliçons forma part d'un model clarament tradicional i tecnològic que s'allunya molt de les idees de generar el coneixement a partir de la pròpia experiència i saber aplicar a la realitat allò que s'aprèn, de manera competent; que són els trets fonamentals del model curricular actual. Fora d'aquest apunt, a continuació, destaco els punts a favor i en contra, que he trobat a diferents fonts, dels deures.

A favor:
  • Els deures ajuden a aconseguir un hàbit d'estudi, d'ordre, d'esforç i de superació. 
  • Són una oportunitat pel desenvolupament de l'hàbit de treballar de manera individual que el nen o la nena necessitarà per a tenir èxit als estudis. 
  • Són un mecanisme per a potenciar la col·laboració entre la família i l'escola.  
  • Són necessari perquè no pot ser que l'únic que es faci, es faci a l'escola. 
  • Són beneficiosos pels estudiants. 
  • Reforcen la capacitat de memòria. 
  • Els deures ajuden a repasar, practicar i integrar els coneixements apresos a l'aula, i així, preparar-se la classe del dia següent. 
  • Es tracta d'un treball personal i individual necessaria per a retenir i memoritzar allò que s'ha vist a l'aula. 
En contra:
  • Els infants necessiten temps per a les seves aficions, a totes les edats. És una forma de reforçar els seus aprenentatges.
  • Els infants haurien de complir el procés d'ensenyament aprenenatatge a l'escola i en l'horari escolar. 
  • La sobrecàrrega de treball pot generar un rebuig cap al propi aprenentatge.
  • Els deures són antipedagògics i generen estrès i tensions familiars. 
  • Els deures allargen innecessàriament la jornada dels infants. 
  • Els deures aumenten les desigualtats socials. 

Per a fer un primer apropament d'anàlisi d'aquestes afirmacions, he de dir que, les argumentacions a favor dels deures, com es pot comprovar, giren al voltant de valors com l'esforç, la superació, l'ordre, el treball personal... Aquí afegeixo una comentari de l'Enric Roca (professor de la Facultats de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona), "no hi ha cap estudi que demostri que els deures són garantia d'èxit educatiu, ni tampo lo contrari". Està clar que hi ha moltes formes de fomentar aquest tipus de valor als infants (i al adults també), segurament els deures no serien el millor recurs per a fer-ho. 

Destaco l'afirmació referent a la col·laboració de la família a l'escola gràcies als deures. Tot i que del paper de les famílies a l'escola vull parlar en un altra entrada, avanço que són moltes les lleis i els decrets que en parlen i, encara que la LOMCE proposi un model de participació de les famílies limitat, Lleis com la 12/2009 d'educació; la 14/2010 dels drets i les oportunitats en la infància i l'adolescència; el Decret 102/2010 d'autonomia de centres, entre d'altres, destaquen la importància de la presència i col·laboració de la família al centre escolar en àmbits com: la coneixença de la gestió i organizació de l'escola (projecte educatiu, reglaments, horaris, professorat, pressupostos...), la participació a través dels òrgans creats amb aquesta finalitat (AMPA i altres mecanismes que reguli cada centre), etc. Aquesta participació, s'entèn que és directa. Els deures suposen una participació indirecta i descontextualitzada que s'allunya del que veritablement vol dir implicació en els afers educatius. Si volem una major comunicació i col·laboració de les famílies a l'escola, caldria obrir les portes en lloc de posar deures. 

Sobre el tema de memoritzar i retenir allò que s'ha dit a l'aula, millor no comento res. Només adjunto una piràmide que mostra què és el que aprenem:

Font: Campus MVP

Per altra banda, de les afirmacions a favor, hi ha una que no comparteixo: els infants haurien de complir el procés d'ensenyament aprenenatatge a l'escola i en l'horari escolar. Si entenem que educar i aprendre són processos de tota una vida, no podem limitar allò que s'aprèn a l'àmbit escolar. De fet, hi ha estudis que demostren que l'escola té una influència d'entre el 3 i el 10% sobre el que som; mentre que la família pot influir fins a un 50% (veure l'estudi aquí). L'escola només hauria de ser un recolzament per a la família; sense oblidar que ells són els primers agents educatius, tal i com exposa l'article 37 de la Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l'adolescència: "la responsabilitat en la criança i la formació dels infants correspon als pares, mares o tutors legals". 

Realment caldria fer una revisió molt més exhaustiva del que suposa fer deures o no. Sóc del parer que simplement el concepte "deure" ja implica una concepció que s'allunya de la visió d'escola que defenso. Estic en contra dels deures mecanicistes que són més del mateix o que simplement és allò que el professor no ha tingut temps de fer a classe. Estic a favor de demanar als infants fer petites investigacions amb l'ajuda i la col·laboració de les famílies; cercar informació, fer entrevistes, escriure petites reflexions... considero que és un bon exercici perquè descobreixin les seves capacitats organitzatives i d'autogestió; sempre des d'un punt de vista lúdic, on ells puguin escollir la temàtica i amb una data d'entrega fixada pel propi alumne. Els deures no han de ser una imposició, sinó un complement d'ampliació que, si els infants estan motivats, els realitzen de forma voluntària. 

Està clar, però, que encara ens allunyem molt d'aquest model d'investigacions, sobretot tenint en compte que el 79% de famílies estan d'acord amb els deures, mentre que només és el 21% que considera revisar aquesta concepció.

Per continuar amb el debat, us proposo llegir l'article "10 verdades acerca de los deberes (o 10 razones para dejar de mandar deberes", del web "Actualidad pedagógica. 

I tu, què en penses?


Fonts d'informació: